En aquell país, el rei era un home ric, immensament ric. Controlava molts dels negocis del seu regne, però en la seva desmesurada avarícia, volia ser encara més ric i va posar els seus ulls en els negocis d’altres súbdits seus que ell no controlava.
Un dia li va dir al seu administrador: Hi ha negocis de venda de combustible que si fossin meus serien per a mi els beneficis. Has de dissenyar un pla.
El seu fidel administrador al cap de poc va acudir amb l’encàrrec resolt i va dir: Es pot fer una oferta elevada per tota la xarxa de gasolineres del país perquè els beneficis s’aconseguiran a automatitzar els serveis i acomiadar a tots els empleats. I el pla es va dur a terme i totes les gasolineres van passar a les mans del rei i totes es van automatitzar.
Al cap de poc temps el rei, amb la mirada només posada en el que guanyaven uns altres, es va fixar en què la xarxa de pastisseries i el seu administrador va traçar un pla similar: Els subministradors de farina, olis i sucre dipositarien aquestes matèries primeres en unes sitges, d’allí passarien a unes màquines automàtiques i els pastissos sortirien llestos per a ser consumits. …I el pla es va dur a terme.
Van venir després els supermercats. Es va dir el rei «el negoci de l’alimentació mai falla perquè la gent necessita menjar i tal com li va explicar el seu savi administrador, es podia mecanitzar amb robots la distribució de productes i instal·lar sensors per al cobrament automàtic, d’aquesta manera no farien falta milers de caixeres. Així es va planejar i així es va fer
El rei, immensament ric, va seguir i va continuar comprant negocis i a les seves mans van passar també bugaderies, empreses de telefonia, bancs, empreses de gas, d’electricitat,… I en totes va aplicar el mètode que havia inventat el seu fidel administrador.
Un any després amb tots els negocis mecanitzats funcionant, el rei es va disposar a veure els comptes de resultats de les seves empreses amb cara alegre i ulls saltones, mentre es fregava les mans, com àvar de Molière pensant en què haurien crescut els seus beneficis després de les enormes inversions realitzades.
Quina seria la seva sorpresa en veure que els comptes no sols no havien crescut en beneficis, com calia esperar, sinó que reflectien enormes pèrdues.
Enutjat, el Rei va deixar anar tota la seva ira. Va ordenar penjar al seu fidel administrador i va manar cridar als majors gurus, mags, endevins i experts de les finances de tot el planeta. La resposta no van trigar a donar-la-hi: «Han baixat els beneficis perquè han baixat les vendes i les vendes han baixat perquè els qui compraven gasolina, pastissos, anaven a les bugaderies, treballaven en els bancs, en companyies de telefonia, etc., etc. tots, al no tenir ingressos per no tenir treball, estaven en la ruïna i no podien comprar el que les empreses reals els oferien.»
Finalment, el rei va guardar silenci i se’n va anar a meditar al seu palau d’hivern. Allí, recolzat al costat de la xemeneia va arribar a la conclusió final que les riqueses d’un país han de ser compartides.
Josep Megías
