Quan l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs els va trucar per fer un homenatge en honor als més de 50 anys al davant del Restaurant La Deliciosa, un dels locals més mítics de la ciutat que ha tancat portes el passat mes d’abril per jubilació, el Joan Tort i la seva dona, l’Helena Merino, van pensar que no feia falta, que només havien fet la seva feina. Després, quan els van dir que serien els pregoners de la Festa Major 2023, van pensar que era un error. “Jo vinc del món de la restauració de tota la vida, no en sé gaire de parlar en públic”. Tot i això, van acceptar encantats.
El tancament del Restaurant La Deliciosa marca el final d’una era a la ciutat, d’un lloc de retrobament, d’amistat, de bona cuina, de reunions polítiques, de fixatges futbolístics, i de molt amor. Amor per una professió que el Joan ha exercit durant més de 50 anys. “Els meus pares van arribar a La Deliciosa el 1952. Jo vaig néixer el 1959, ja hi vaig néixer allà, porto tota la vida. El germà gran va tirar cap als estudis, però jo des dels 13 anys estic treballant al restaurant”.
Des de llavors, el Joan i més tard també la seva dona, l’Helena, mestra de professió, han sigut testimonis de la transformació de la ciutat. “Abans era l’antiga carretera de Mataró, i treballàvem molt amb transportistes del Maresme, sobretot. Quan van fer la Guipúscoa, i el trànsit es va desviar per allà, vam quedar en un cul-de-sac”, explica el Joan. A partir de llavors van treballar més amb les fàbriques del polígon Monsolís, on hi havia empreses mítiques com la Biscúter o la Bultaco. Amb la construcció de la Ciutat Esportiva de l’Espanyol just al costat, el canvi va ser total. “Es va millorar molt el tema urbanístic, es va endreçar el carrer, va ser tot un canvi”.
No només en l’exterior, també al mateix restaurant. El nivell de feina va pujar i es van haver d’adaptar a nous clients. “Ens vam preparar molt. Fins i tot vaig fer cursos d’alimentació esportiva, però després els futbolistes només menjaven macarrons i pit de pollastre”, recorda rient el Joan.
D’anècdotes relacionades amb el futbol i el club blanc-i-blau en té moltes el Jordi, però una que recorda especialment té com a protagonista un jugador que després va ser mític al club, el Walter Pandiani. “Venia a entrenar amb camió, es va fer molt famós per això. Doncs a aquest jugador el van fitxar aquí, al restaurant. El president, el Daniel Sánchez Llibre, no el coneixia, però el seu representant li deia “és argentí i és molt bo”. I el Dani el va fitxar sense tenir ni idea de qui era”.
De reunions no només hi va haver de futbolístiques a La Deliciosa. Pel restaurant han passat tots els alcaldes adrianencs, presidents de la Generalitat, i representants de molts partits polítics. “Un dels primers que jo recordo, que jo era molt jove, va ser Ernest Lluch, van fer una reunió del Partit Socialista, amb el Toni Meseguer. Han passat tots, els alcaldes de Sant Adrià, de Barcelona, de la Generalitat, el president Pujol”, recorda el Joan.
“Jo recordo molt el Pasqual Maragall, que va venir quan ja estava malalt i va fer una lliçó d’història espectacular, tot i estar ja diagnosticat. Va ser al·lucinant”, explica l’Helena.
També recorden, encara que no amb tan bones sensacions, la visita de la cúpula nacional del PP quan ETA va assassinar el regidor popular José Luis Ruiz Casado.
Totes aquestes anècdotes formen part de la història d’un restaurant que ha marcat les vides de propietaris, treballadors i clients, que després de tants anys s’han convertit en amics. Per això va ser molt dur el moment de dir adeu. “Van ser sis mesos de no dormir”, rememora l’Helena. Sobretot pensant en els treballadors, una dotzena de persones, algunes de les quals portaven dècades a La Deliciosa. “Per sort hem acabat tots contents. Seguim en contacte, tots tenen feina i tot el procés va acabar bé”, explica el Joan.
Amb els clients, els comiats també van ser molt emotius. “La darrera setmana va ser molt dura, perquè els clients ens deien que s’alegraven molt per nosaltres, però també ens deien que ara on anirien. Però tots van venir a despedir-se i va ser molt emocionant. Vam plorar molt. Amb alguns ens enviem WhatsApps, perquè n’hi ha molts que són clients de fa molts anys, inclús de l’època del pare del Joan. Ha estat molt maco, no ens ho pensàvem. Pensa per exemple que hi ha directius de la Bultaco que han celebrat el seu 90è aniversari al restaurant”, comenta l’Helena.
Del que se senten més orgullosos d’aquests més de 50 anys de feina és d’haver tingut el restaurant que sempre volien. De les dues reformes que hi ha van fer, la primera quan va morir el pare del Joan, i la segona en plena crisi el 2008. I de la plantilla. “Vam aconseguir una plantilla fantàstica que van estar a l’alçada tant durant la crisi com després amb el Covid, que va ser molt dur. Després amb la malaltia del Joan van estar al meu costat. D’això, al final de la vida laboral, és del que et sents més orgullós”, reconeix l’Helena. D’això, i de no haver sigut un lloc de pas, sinó de trobada, de clients que hi tornaven, de celebracions que passaven de generació en generació, de néts i netes que anaven a menjar al restaurant on ho feien els seus avis 50 anys abans.
Al pregó tenen clar que parlaran dels inicis i del final del restaurant. Però també de les dificultats urbanístiques que han hagut de patir, i que encara pateixen, entorn el restaurant. “Tenim una boníssima relació amb el consistori, amb totes les institucions de la ciutat, recordo que durant la pandèmia vam fer encantats el dinar de cada dia per la Guàrdia Urbana, però la veritat és que la banda dreta del riu Besòs sempre ha estat molt abandonada. I això ho hem de dir també al pregó”, anuncia el Joan Tort.