La Dra. Itziar Amilibia és directora del CAP La Mina des del juny del 2020 i metgessa de família del centre des de fa sis anys. La Dra. Marta Morera porta al CAP Dr. Barraquer des del 2015 i n’és la directora des del febrer de 2020.
Pregunta. Com està la situació actualment respecte a la pandèmia actualment als CAPs de Sant Adrià?
Resposta (Itziar Amilibia). Ara mateix ha baixat bastant la pressió assistencial de la Covid i estem intentant recuperar una mica l’atenció presencial. No l’hem arribat a perdre del tot, com a mínim aquí a La Mina, però sí que és veritat que hi ha hagut unes setmanes molt dures a l’estiu perquè teníem gent de vacances i després que va esclatar la cinquena ona per Sant Joan va pujar moltíssim i no teníem prou gent per assumir-ho tot. Per això vam haver de reduir una mica l’assistència del dia a dia per dedicar-ho més a Covid. Com que ara ha baixat, hem pogut tornar a obrir consultes, però encara no estem al 100%. Va ser molt dur aquesta pujada de nou perquè ja ho teníem tot planejat perquè la gent pogués fer vacances, perquè ho necessitaven, i els que s’han quedat han patit molt.
R (Marta Morera). Nosaltres al Dr. Barraquer també vam patir molt, sobretot amb el tema de residències. Com a La Mina quan podem obrim la presencialitat, que mai s’ha deixat de fer, tot i que s’han reduït el nombre de visites presencials. Però és tot una muntanya russa, ve una onada i has de tornar a tancar una mica per poder abordar la pandèmia.
P. Quan vau veure que s’obrien les platges per Sant Joan ja vau començar a patir?
R (I.A.). Sabíem que passaria, perquè va coincidir l’obertura de tot amb població ja vacunada, però població gran, i tots els joves sense vacunar. Era esperable, però a l’haver-hi la variant Delta, no esperàvem tant. La quarta onada va ser dura, però no va ser tan bèstia. A tots ens va agafar per sorpresa aquesta pujada tan exponencial en una setmana. Vam haver d’improvisar.
P. Parlem una mica dels primers mesos. Com van ser aquelles primeres setmanes de confinament amb un virus que ningú coneixia les conseqüències?
R (M.M.). Quan ho veus a la Xina, queda molt lluny. Quan comença a Itàlia, ja ho veus més a prop. I quan va arribar a Canàries ja el veies aquí. Mica en mica et van donant noves instruccions del que has de fer, fins que el tens a sobre. Va haver-hi molta incertesa. Crec que es van fer les coses el millor que es va poder i que es va saber. Des de dalt les instruccions eren molt establertes, canviants constantment, això sí, potser cada deu minuts. Ens hem adaptat i hem fet el màxim que hem pogut i donant-ho tot de dilluns a diumenge.
«A tots ens va agafar per sorpresa aquesta pujada tan exponencial en una setmana. Vam haver d’improvisar»
P. Hi havia moments que us trobàveu soles per prendre decisions imminents?
R (M.M.). Per la meva part no. En tot moment m’he sentit recolzada pels meus superiors i molt propera. Una cosa que haig d’agrair, perquè jo acabava d’arribar al càrrec i he tingut resposta en tot moment.
R (I.A.). Sí l’acompa-nyament i el recolzament el tenies. El que deies, que les normes eren molt canviants, però era així per tothom. Et deien una cosa divendres i els dilluns et deien un altre, i això sí que produeix incertesa. Però estàvem tots iguals. Vam fer el que vam poder perquè no en sabíem més, això ens va arribar de cop.
P. Teniu la sensació que el sentiment de gratitud cap als professionals de la sanitat que es va viure a la societat els primers mesos s’ha esvaït?
R (M.M.). Jo amb els aplaudiments de les vuit del vespre en cap moment m’he sentit identificada. Suposo que anava més cap els companys d’hospital. A primària sempre ens hem quedat com en segon terme, i hem fet una feina de por. I la continuem fent. Tot i que igual no es reflecteix com s’hauria de reflectir.
Agraïment de la població? Suposo que sí que algú ens ho agraeix, ho espero. Actualment, estan crispats. La gent està enfadada.
R (I.A.). Sí, jo he notat els últims mesos molta agressivitat. Venen al taulell amb moltes exigències. Estan molt cansats, volen la normalitat, i nosaltres també. Però no hem parat. Els metges estan molt esgotats. Sembla que millora una mica, i torna. I ho has d’assumir tot. Nosaltres som els que som, i fem el que podem. Clar, quan limites una mica l’assistència, al mtaulell es posen… Gratitud, doncs sí, però a mi em passa una mica com a ella, que no em sentia identificada amb els aplaudiments. Nosaltres estàvem aquí fent una feina de telèfon, de control, i això no és una cosa que sigui agraïda, ni es veu. Tot i que aquí hem atès a tothom, però l’accessibilitat que tenia la gent al centre es va restringir, i la gent té la sensació que no podia veure el seu metge. Però el metge està aquí, i està treballant. Ens hem hagut de reinventar, de fer-ho tot presencial a passar a un volum molt alt de consultes telefòniques i online.
P. Per què els recursos no han augmentat, no?
R (I.A.). A nivell d’auxiliars per fer les proves PCR, d’administració per fer la gestió Covid, sí que ha augmentat personal. Però a nivell de metges i infermeres no, però no perquè no ens permetin contractar més, és que no n’hi ha més. Hem contractat infermeres per fer campanya de vacunació, i és que no les trobes.
«Agraïment de la població? Suposo que sí que algú ens ho agraeix, ho espero. Actualment, estan crispats. La gent està enfadada»
P. Què demanaríeu als usuaris dels CAPs a part de paciència?
R (M.M.). Sentit comú. Saber d’on venim i el que estem fent, que sabem que podem millorar perquè no som perfectes, però som els que som. La gent ha de posar també de la seva part. Hi ha gent que ja ho fa, però altra se li caduca la recepta avui i exigeix que avui se la renovin. Per això demano sentit comú i respecte. Em fa una mica de vergonya demanar respecte perquè penso que hauria de ser innat, però sento que s’està perdent.
R (I.A.). Estic totalment d’acord. Que facin un ús assenyat dels recursos. El que passa és que aquí, a La Mina, tenim una part de la població que és difícil de reconduir. Demanem respecte, pel personal del taulell, que pateixen moltíssim. Constantment hem de cridar a seguretat perquè apaguin focs. Res no molt greu, però no es pot tolerar que si no donen visita pel metge els insultin, o els amenacin.
P. Què us passa pel cap quan veieu imatges de “botellons”, d’aglomeracions al carrer com ara a les festes de Gràcia o de Sants, o macrofestivals?
R (M.M.). A veure, és gent jove que s’ha comportat molt bé fins ara, i els qui marquen són els de dalt. Els de dalt han obert doncs ells surten. Evidentment que haurien de tenir més prudència, però si ho permeten.
R (I.A.). És un efecte rebot, quan tens molts mesos a la gent molt tancada, amb un toc de queda molt dur, doncs ara que obren, festa. No crec que s’hagi de tornar a tancar, aquesta no és la solució, però hem de posar seny entre tots. Fer coses més petites i buscar la complicitat amb la gent jove, perquè la pandèmia no s’ha acabat i ens han d’ajudar. Però no reprimint-los, perquè no estan fent res que nosaltres que hem fet a la seva edat. No els justifico, però no els criminalitzo per fer això.
«Crec que canviarà la nostra manera de treballar. Això ha canviat i crec que continuarà. Però la destinació de recursos serà igual»
P. Penseu que la pandèmia de Covid19 podria marcar un abans i un després en el sistema sanitari català i espanyol pel que fa a l’organització i la destinació de recursos, o quan tot això passi tornarem a estar com abans, amb els mateixos problemes que tenia la sanitat pública?
R (M.M.). Jo sóc molt positiva, i confio que això ens farà reflexionar a tots de com teníem la sanitat, del que hem passat i del que necessitem. Tant de bo es destinin més recursos a sanitat, com a educació també. Què passarà? Queda molt maco dir-ho, però en realitat tinc els meus dubtes. Sempre he pensat que si tens una base del sistema com és la primària forta, amb recursos, en principi tot ha d’anar millor.
R (I.A.). Crec que canviarà la nostra manera de treballar. Això ha canviat i crec que continuarà. Però la destinació de recursos serà igual. Hi ha un hospitalocentrisme que porta molts anys, i els recursos van destinats als hospitals. No és que no ho necessitin, però la primària sempre hem estat infradotats de recursos. Sí que ens han donat més, però quan arribin les vaques flaques ens ho tornaran a treure.
P. Ja teniu clar què direu al pregó?
R (I.A.). Hem escrit alguna cosa però encara l’hem de pulir.