Tenia 9 anys i cada dia anava a Barcelona a estudiar batxillerat. Agafàvem el tramvia 71, com era el final de trajecte sempre anàvem asseguts, però durava poc, ja que en les pròximes parades pujaven “vells-as”.
Com estàvem ben educats, ens aixecàvem i els deixàvem asseure, també a les senyores embarassades o amb nens. Doncs bé han passat més de 70 anys.
Un dia era a l’hospital esperant visita, una dona de 40 anys em va dir assegui’s vostè. Em vaig donar un ensurt? Què passa .. a mi em diuen que em senti, si estic fet un noi i faig la vertical amb les mans en el sòl, camino kilòmetres. Bè, ho comento amb la meva esposa, i em va dir …veus com ets major. Aquesta va ser la primera vegada que em passa. Després m’han passat moltes vegades més.També vull dir que jo encara m’aixeco per a deixar asseure’s als majors, encara que puc dir que aquesta joventut molts abaixen la vista per a no aixecar-se. Els “vells” que hi ha ara no són com els de quan jo era jove. Alguns fins busquen nuvi o núvia, segurament no envelleixen mai, fins que un dia els diguin assegui’s senyor. Espero que no s’espantin.
Josep Megías
