Crea el teu compte
Publicitat
Publicitat
Publicitat

Dilluns, 15 de Juliol de 2019
Portada Actualitat Esports Cultura Entrevistes Opinió Videos

Dario Julià - - 14/2/2017

Fred tebi

Una salvatge balada fa pena a gran part d'aquesta tripulació que diu: en aquesta fira del món seguim estant més a prop de l'infern que del cel. Si, sobretot quan assistim diàriament a una antologia de bromes pesades (sobre elèctriques milionàries i un fred que crema i omple els gots de silenci) que pretén, i ho aconsegueix, que mirem per un trist forat cada vegada més negre anomenat “esperança”. Amb el pecat- la culpa- i l'angoixa ens van construir un repertori de frustracions que acaba de fer cinc segles.

Quan la nit s'interromp se’m puja al cap el tròpic que amb bellesa hemisfèrica convoca en la seva volta tots els desitjos. Ja se sap, el record sempre s'inventa coses noves. Ajuda a suportar els hiverns més crus macerant ungüents que reparen cicatrius i contusions de l'ànima -per al cos hi ha altres preparats-. És llavors que em ve a la memòria aquella germana del bosc de professió propera, perquè recollim animals ferits i els netegem el cor. Ella i jo, amb les nostres eines alleugem vides trencades que s’han quedat enrere, en algun punt entre l'aire i una porta que encara segueix tancada. A ella i a mi ens uneix una vocació florida que transgredeix l'axioma ètic més bàsic del manual de les bones pràctiques; en la nostra poesia rodona està permès plorar.

A Martha el seus animalons sovint li fan mal, com Co Coi (en bri bri) que, cec, no sempre pot intuir la bondat i la mossega. El mos és un remei dels éssers invàlids. Em va passar igual amb en Gabriel, no va poder contenir la seva dissort i em va mossegar la mà, l'abric que li vaig procurar per alleujar el sufocant fred del seu propi desesper. Hannah Arendt va parlar d'aquest fenomen en el seu tractat Un informe sobre la banalitat del mal i escandalitzà el món, almenys el seu, que no era poc. La filòsofa jueva el va presentar després de l'holocaust nazi, quan la comunitat internacional començava a jutjar els botxins. Apuntava que no només és dolent el malalt sinó que les circumstàncies poden conduir-nos a fer mal tot i ser bones persones: acusar un innocent, callar el patiment dels altres, passar de llarg davant la desgràcia, crear falsos rumors, trair, empènyer qui va més lenta, odiar sense arguments, obeir cegament ...

La por és un denominador comú. Per això l'enginyeria del poder usa les més sofisticades tècniques a convèncer-nos per resignar-nos. Noam Chomsky el resumeix, rotund, en les seves 10 estratègies sobre la manipulació comunicativa. La periodista Naomi Klein va fer el mateix amb la doctrina del xoc, on va denunciar països que utilitzen el terror per fer negoci. Van manipular la por. Perquè tot els surti rodó necessiten, a més, unes perilloses multituds enfervorides. Els magnífics Fritz Lang, Arthur Penn, Elia Kazan, Delmer Daves., van aportar al cinema obres mestres com Fúria, The Chase (en la versió catalana, La caça de l’home), Rio salvatge, L’arbre del penjat ... Coneixen el Nobel de literatura William Golding, el senyor de les mosques? A aquesta cadena platònica de poder-mal-por, li segueix el verí malalt de la ràbia per, finalment, consumar la tragèdia de la crucifixió, una ira popular, ja castigada i farta, deslligada i enganyada, davant un missatge diferent, que molesta més d’un, perquè “para l'altra galta”, es nega a tirar cap pedra ...

El Fòrum de Famílies és una organització social que rega d'optimisme la idea d'acabar amb la guerra allà on sembla impossible. La seva activitat principal són els cercles de pau, un exercici conciliador de recuperació de paraules abandonades on repetir la síl•laba màgica aconsegueix que alguna cosa romangui després de la desfilada de molts anys deserts. Allà s'expliquen històries de "famílies incompletes" d'un costat i de l’altre. Es demostren, les unes a les altres, que recompondre mereix una oportunitat i un respecte. Entenen que les llàgrimes tenen el mateix sabor salat i avui treballen per evitar plorar nous morts. Israelianes i palestines van enterrar els pressentiments més atroços per parlar de tolerància i compassió. La seva experiència vibra amb una música orquestrada pel gran Daniel Barenboim: "si nosaltres podem seure a parlar, altres ho podran fer".

Una cosa semblant ha passat a Irlanda o en aquesta Espanya, recentment a Colòmbia. Bé brodat per documentals com el perdó (TV3), o el padre de Caín (TV2), també a Salvados amb l’esplèndid Évole. Recollit a les terriblement tendres obres teatrals La mirada de l'altre i En veu baixa ... Res més difícil de comprendre que la realitat. Quantes vegades un lloc gelat pot convertir-se en un oasi de nostàlgies per arreglar tants desllocs? En aquells relats es respira el miracle. Que els morts tenen cura, que es pot acomiadar el dimoni i llençar-lo al atur, que els somnis ens agermanen... Quan a Mario Benedetti li van publicar el 1995 L'oblit està ple de memòria les coses van començar a ser més clares. En aquells dolços versos s'afirma que els camins equivocats poden descaminar-se. És imprescindible aprendre a recordar.

El meu interès a fer trasplantaments de sentiments resulta arriscat, no poques vegades penso que estic cavant merda als meus peus. El meu amic Domingo m'anima i em proposa arriscar, apartar-me dels camins assenyalats en aquest desordre que és la vida i reconquerir senders oblidats. Relatar vides alienes és com seguir petjades mudes que queden a cada pas per donar-los veu i rescatar les seves pàgines ferides. Aquesta petita història que ara us faré explica més que qualsevol reflexió del possible, ben acompanyada per la cançó de Ralph McTell, The streets of London (la vam cantar una nit dins un recompte).

A en Luis li van atropellar la seva solitud una nit estúpida, a cop d'ampolla. Li van destrossar la seva alcova, un esquelet de matalàs sota el pont on es protegeix el ressò fosc de la seva ànima espatllada que plora al costat d'una roba trista. Li crema la vida pensar que a aquests fanàtics amb els seus absurds disbarats encara els queda molt a dir i fer. En Luis somiava amb poder preguntar-los “per què?” La Cristina, que passava per casualitat, va trobar en els passadissos de la Justícia l’ Adrià, i gustós, van venir en comitiva alegre.

A la trobada, desarborat, en Luis llueix un tatuatge tràgic en la mirada. Els seus llavis sagitats mostren una veu que s'encongeix mentre desgrana recordances i deslligades confidències. El jove obre també el dolorós llibre de la seva curta experiència plena d'incerteses, ens mostra una gran dignitat generacional. Després, un perdó i un agraïment ho alteren tot.

El pacte es va tancar en cerimònia pacífica de defenses mútues on la calma punteja un gest de blancor que segellaria el més negre, una altra manera d'acariciar. Una llàgrima em va fer escuma gruixuda a la gola, no sé, i em va sortir una mica fora mida, vaig voler dir “humilitat” i totes van assentir. Un meravellós misteri que als benarreglats els costa entendre: la malenconia activa, abeurant en saba amarga, acostuma a trobar gent amable. Fi de la història.

Hi ha una germanor de defensores de la justícia que, mentre altres comenten que aixequen el país, resisteixen en silenci, interessades en el patiment que enfonsa.

Regressen a la ment sonors buits que em reconcilien amb la tempesta. Uns versos verds habiten el bosc en aquell racó del món, fràgil, que converteix la Martha en Alícia entre les seves bestioles descosides, i després és Suzanne, la cançó més bella de Cohen, amb musica de branques que la desperta els matins. I aquí anem, a cop d’esbarjo espiritual, preparant el retrobament amb el bosc, el parc, el camp, la plaça, la sendera, el passeig, ja que sembla que això ens retornarà al futur.

 




Has d'identificar-te per escriure comentaris
| Edició impresa pdf | Edició impresa Online | Tarifes publicitaries | Grupo Area 96 | eltemps 1996-2014 © Àrea Besòs | Tots els drets reservats.


C/ Besòs, nº 7 - Sant Adrià de Besòs - Barcelona (Spain) C.P. 08930 Tel. 93 462 18 63
Gerencia: Jose M. Pulido | Dpto. Comercial: José Alcalá | Producción: Montse Saez | Administración | Web master: Jose Mejías | Informática: Pedro Santos | Publicidad: Jose ALcala