Crea el teu compte
Publicitat
Publicitat
Publicitat

Dijous, 23 de Maig de 2019
Portada Actualitat Esports Cultura Entrevistes Opinió Videos

José Megías - Sant Adrià de Besòs - 15/9/2010

L'embolic de les primàries (reflexió)

Tornen les primàries al Partit Socialista. O, la qual cosa és el mateix, torna l'embolic al PSOE. Ho estem veient a Madrid i pot succeir a Catalunya i en molts municipis. En el PP es freguen les mans.

Perquè el procés d'elecció dels candidats a alcaldes o presidents de comunitats autonòmiques o del govern de la nació és, en el plànol teòric, un bon exercici de democràcia interna; les bases trien al seu candidat ideal i, després, els electors donen la seva última paraula. Perfecte. Plausible. Chapó.

Però en la pràctica és molt diferent. Així, els efectes positius que tenen les primàries són contrarestats pel desgast que suposa el propi procés,llançant a la militància i als ciutadans en general una sensació de guerra interna que, lluny d'il·lusionar, produeix l'efecte contrari.

Ho estem veient aquests dies a Madrid, amb el secretari general del PSM, Tomás Gómez, i la candidata oficial de Zapatero, la seva ministra de Sanitat, Trinitat Jiménez. Però això, del que parlaré després, no és nou. Fem memòria.

HISTORIA

Corria l'any 1998 i Felipe González abandonava la secretaria general en el XXXIV Congrés Federal, que va rebre Joaquín Almunia. Aquest, que comptava amb el suport de gairebé tots els barons del partit i representava una línia continuista amb el "felipismo", va optar per convocar primàries per triar al candidat a la presidència del govern.

Josep Borrell, el candidat que va saber guanyar-se el favor de les bases en contra de l'aparell –David contra Goliat-, va vèncer contra pronòstic amb un 55% dels vots, iniciant-se un curt període de bicefàlia, amb Almunia al comandament de la representació institucional i Borrell al capdavant del lideratge parlamentari. Aquesta anomalia va durar un sospir, perquè en el seu propi partit es van encarregar d'airejar uns draps bruts, que després van quedar en no res, que va motivar la dimissió de Borrell i que Almunia aconseguís, així, allò que no va poder amb les primàries, això és, ser el candidat a la presidència del govern en les eleccions de març de 2000. No obstant això, el correctiu sofert, amb un PSOE que va passar de 141 a 125 escons, van motivar la seva dimissió.

Aquesta experiència pesa com una llosa, deu anys després, quan algú planteja primàries per triar al candidat, en lloc de ser l'aparell del partit de torn amb el tradicional mètode del ‘dedazo’, públicament criticat pels dirigents de l'esquerra, però defensat en privat pels seus aparells, especialment els de el PSOE.

Així és com un polític com Zapatero, que va guanyar contra pronòstic al candidat de l'aparell, José Bono per 9vots de diferència, generant il·lusió –la guerrista Matilde Fernández, i l'avui portaveu de UPyD, Rosa Díez, van completar la terna d'aspirants-, renega del mètode del que tan satisfets se senten els socialistes, inclòs Zapatero. Per què? Perquè les primàries són vàlides pels qui no poden arribar al poder pel mètode del “dedazo”. I, per la mateixa regla de tres, són una catàstrofe per als aparells del partit, inclosos els conformats per governants que van aconseguir el poder orgànic per primàries.

I, el pitjor de tot per als socialistes és que, guanyi David o Goliat, al final vencerà Esperanza Aguirre. I que l'incendi de Madrid pot estendre's per comunitats autònomes i ciutats amb un PSOE sense lideratge clar.




Has d'identificar-te per escriure comentaris
| Edició impresa pdf | Edició impresa Online | Tarifes publicitaries | Grupo Area 96 | eltemps 1996-2014 © Àrea Besòs | Tots els drets reservats.


C/ Besòs, nº 7 - Sant Adrià de Besòs - Barcelona (Spain) C.P. 08930 Tel. 93 462 18 63
Gerencia: Jose M. Pulido | Dpto. Comercial: José Alcalá | Producción: Montse Saez | Administración | Web master: Jose Mejías | Informática: Pedro Santos | Publicidad: Jose ALcala