Crea el teu compte
Publicitat
Publicitat
Publicitat

Dijous, 20 de Juny de 2019
Portada Actualitat Esports Cultura Entrevistes Opinió Videos

Jose Megías - Sant Adrià de Besòs - 12/4/2012

Els mercats o els encants

Ens argumenten que els mercats són els qui posseeixen el capital que països endeutats com el nostre necessitem i hem de demanar-los perquè ens ho prestin. Ens argumenten que els mercats necessiten tenir la seguretat que li retornarem. Ens diuen que és normal que per prestar-nos els diners que els demanem als mercats, han de tenir confiança en nosaltres. Són arguments carregats de lògica que admetem amb una visió bucòlica de la realitat, però els mercats estan lluny de ser unes entitats carregades d'aquesta bona fe que els suposem. Els mercats són fonamentalment bancs i fons d'inversió enormes que es mouen amb total impunitat a la recerca del màxim benefici. Un màxim benefici que troben en la indústria militar d'un país o de la borsa i en l'especulació amb cereals o matèries primeres o en atacs a monedes com l'euro. Són exemples tan reals com d'actualitat.

Em sorprenc gairebé tots els dies en veure, sentir o llegir als mitjans de comunicació, la quantitat de responsabilitats i culpabilitats que se li adjudiquen a aquest “ens eteri” que és “el mercat”, per evitar responsabilitats pròpies. I davant l'evidència de tanta redundància en el tema, no he tingut més remei que parar-me a analitzar en la mesura del possible tan particular asseveració. Per a mi, el “mercat” ho componen tots els factors que intervenen en operacions de compravenda, ja que perquè hagi comprat, algú ha de tenir alguna cosa que comprar i com a contrapartida un altre ha de necessitar el producte que es ven. A aquests dos factors imprescindibles, se li pot incorporar un tercer que sol ser l'intermediari, que ofereix el producte a vendre a l'eventual comprador.

En vista d'això, al principi vaig arribar a pensar en la possibilitat que els que a Espanya es denomina amb tanta falta de propietat “el mercat”, devien ser Stándart & Poors, Moody´s o Fitchs, és a dir les empreses que determinen en un sentit o en un altre el nivell de confiança i fiabilitat d'un país i com a conseqüència el factor addicional de la “prima de risc”, que deu pagar cadascun, pels diners que li presten altres països o institucions internacionals. Ho vaig descartar molt ràpid, ja que mai he llegit en cap lloc la “prima de risc” que ha de pagar l'economia nord-americana pels préstecs que rep quan uns altres subscriuen la seva Deute Publica, que per cert és des de lluny la més elevada de tot el món. Si en realitat fossin aquestes empreses l'anònim “mercat”, el primer que haurien tractat d'arreglar hagués estat la seva pròpia casa, abans de posar-se a escombrar patis aliens.

En segon lloc, vaig pensar que qui s'adjudicava aquest factor regulador devia ser l'Estat Xinès, que és al cap i a la fi “la major forquilla” de Deute Publica mundial, i molt particularment nord-americana i de l'Europa Occidental. Com a factor primordial en aquests gots comunicants que són els transvasaments de capitals del món, molt bé se li podria considerar com “la mà en l'ombra” que mou els fluxos de capitals, per comptabilitzar-los de la millor manera possible, sense importar-li ni molt, ni poc, ni gens la situació en la qual queden els països mates d'aquests moviments.

En els anys vuitanta i principis dels noranta, recordo que el President Mahatir de Malàisia es va permetre inculpar a George Soros, un magnat capitalista americà d'origen hongarès, per haver enfonsat el ringgit (la moneda del seu país) i l'economia d'aquella República veïna de Singapur, movent milers de milions des d'aquella zona a altres destinacions que li oferien majors rendibilitats. Doncs bé, tot això són "elucubracions" elaborades sobre la base d'unes dades innegables i unes experiències passades. Però l'evident és que perquè això ocorri, sempre és necessari un creditor i un deutor, i per tant si el deutor necessita imperiosamente recórrer al creditor principal, per seguir disposant de crèdit, és el més natural del món que qui posa els diners per prestar-ho, posi també les condicions en les quals aquests diners deuen ser administrats, per tenir una garantia mínima de devolució. I en el nostre cas actual, evidentment els xinesos ja ens van donar l'esquena i el "publicitaren" molt obertament, quan Zapatero els va visitar i va voler fer creure a l'opinió pública espanyola, que l'Estat Xinès s'havia compromès a subscriure cinc mil milions d'euros de Deute Pública.

Almenys ara sabem on estem, i també ho saben les institucions europees, i aquest “mercat” del que parlen els polítics i que dia a dia segueix alerta del qui ens dóna els diners”. Ells seran el que ens obligaran i ordenaran per fer els deures, ja que nosaltres no hem tingut ni la voluntat, ni la capacitat d'ordenar la nostra economia.

 




Has d'identificar-te per escriure comentaris
| Edició impresa pdf | Edició impresa Online | Tarifes publicitaries | Grupo Area 96 | eltemps 1996-2014 © Àrea Besòs | Tots els drets reservats.


C/ Besòs, nº 7 - Sant Adrià de Besòs - Barcelona (Spain) C.P. 08930 Tel. 93 462 18 63
Gerencia: Jose M. Pulido | Dpto. Comercial: José Alcalá | Producción: Montse Saez | Administración | Web master: Jose Mejías | Informática: Pedro Santos | Publicidad: Jose ALcala