Crea el teu compte
Publicitat
Publicitat
Publicitat

Diumenge, 21 de Octubre de 2018
Portada Actualitat Esports Cultura Entrevistes Opinió Videos

Jose Megías - Sant Adrià de Besòs - 23/3/2012

Històries dels universitaris espanyols

És un tema tan lamentable, com a digne d'estudi, el fet que una gran part de la nostra joventut universitària hagi de buscar una sortida laboral allèn les nostres fronteres, per poder guanyar-se la vida.

És un malbaratament de “capital científic i intel·lectual”, més propi de democràcies bananeres, que d'una Europa desenvolupada.

Espanya, que sempre havia estat un paradís d'acolliment per a un important contingent d'universitaris hispanoamericans, que trobaven aquí la seva terra d'acolliment, passa ara a haver d'obligar al desterrament als seus propis universitaris.

He llegit no fa molt, que cada curs de cada universitari espanyol té un cost mitjà per a l'erari públic d'uns 12.000 euros, que és la diferència entre el que se sol pagar de matricula i taxes acadèmiques, i el cost total de cada plaça universitària, a la Universitat Pública, més les beques atorgades.

Les Universitats Privades eviten aquesta ingent inversió, ja que s'autofinancen amb els seus propis recursos.

Són aproximadament 200.000 els universitaris en aquests centres

Doncs bé, si estimem que cada universitari necessita una mitjana d'entre sis i set cursos per completar els seus estudis, i calculem de l'ordre dels 1.3 milions d'universitaris en la pública únicament, representen uns 15.600 milions d'euros anuals el cost de formació dels nostres universitaris, i per tant de l'ordre de 109.200 milions d'euros el completar cada cicle complet d'ensenyament universitari, o sigui uns 84.000 euros per cadascun durant tota la seva vida universitària.

Lamentablement, una part important d'aquesta inversió revertirà en benefici d'altres països d'acolliment, que donaran als nostres joves la possibilitat d'exercir la seva professió, i aportar els seus coneixements.

Immediatament, m'ha vingut a la memòria una anècdota que vaig viure en la Praga de finals dels anys setanta, en una visita de caràcter comercial que vaig realitzar a aquella República, encara comunista.

Sopant a l'Hotel Intercontinental vam ser atesos per un cambrer en perfecte espanyol, que va resultar ser fill d'aquells famosos “fills de la guerra” que el govern republicà va enviar a Rússia.

Era un xaval encantador, vorejant els trenta anys, que ens va comentar que era arquitecte, però al no poder exercir la professió per la qual s'havia format universitàriament, havia d'exercir de cambrer per subsistir, en ser molt fluït en anglès, rus i espanyol, i per això “havia tingut la sort”, de trobar aquest lloc de treball en el qual cobrava uns 3.000 pessetes de l'època al mes.

Se sentia un privilegiat.

Era casat amb una txeca, no recordo exactament si era Llicenciada en Literatura Anglesa o Sociologia, però parlava amb fluïdesa anglés, rus i txec.

Quan li vaig dir que amb aquest bagatge formatiu, a Espanya podien tenir moltes portes obertes per resoldre el seu futur, em va sorprendre la seva resposta.

Em va dir, que no se'ls permetia sortir del país, sense retornar abans a l'Estat el cost invertit en la seva formació, que era en aquells temps del voltant d'un milió de pessetes per cadascun d'ells.

Em va comentar que ni tan sols en 4 vides serien capaces en les seves condicions de llavors, de poder retornar aquests diners.

Em va entristir…….i no vaig saber què comentar-li.

Només li vaig respondre, que aleshores aquí a Espanya es parlava i no es parava de les excel·lències de la formació universitària i del sistema de salut dels països de l'altre costat del teló d'acer, i que hi havia molts espanyols interessats a anar a conèixer el “paradís comunista”.

Em va contestar que ell es comprometia a omplir cinc avions de retorn a Espanya, per cada avió d'espanyols que arribessin allí per quedar-se.

I ara, trenta anys després, observo el poc que hem progressat en aquest sentit els espanyols.

Estem “caminant cap a enrere” com els crancs.

Igual que els Estats de l'altre costat de Teló d'Acer, tenim un sistema de salut i d'educació completament gratuït, i a l'abast de qualsevol, però igual que els ocorria a ells, tenim una legió d'universitaris treballant de qualsevol cosa per poder sobreviure, amb l'únic avantatge que els nostres poden emigrar, sense haver de retornar-li a l'Estat espanyol, la inversió que va fer formant-los.

Però els tenim frustrats….i decebuts, amb el món que els envolta.

Són el "caldo" de cultiu, dels actuals “indignats”, que no comprenen gens del que ocorre al seu voltant, com tampoc ho comprenia el cambrer de l'Intercontinental.

Em pregunto:

Hem retrocedit quaranta anys….en els últims anys?

Hem desfer…el que havíem avançat?

Acabaran els nostres Governs exigint als nostres universitaris que retornin l'invertit en la seva formació abans de permetre'ls emigrar?

Potser arribaran a exigir-los per contracte que retornin mensualment a l'erari públic un percentatge de les seves percepcions a l'estranger, fins a completar el que es va invertir en ells, a fi de compensar-ho?

En fi, em pregunto amb una enorme càrrega d'escepticisme, què ens serveix tenir a Espanya a punts joves tan preparats, si ens hem preocupat de la seva formació, amb la mateixa insistència que ens hem preocupat de destruir, de no protegir i millorar un entramat industrial i unes fonts d'investigació, que els haguessin permès realitzar-se aquí, al costat de les seves famílies i amics.

Em repeteixo en el que els deia fa unes setmanes:

Espanya està malalta.

Pobre Espanya, i pobres espanyols….si no redrecem el nostre rumb, i entenem que cada espanyol només té dret al que és capaç de guanyar-se, i que el fet de ser espanyol, no porta inherent el dret a tot…a canvi de res.

Cada espanyol, cada treballador, cada funcionari públic, deu guanyar-se cada dia el seu lloc de treball, exercint-ho amb responsabilitat i dedicació, i aportant la dosi adequada de productivitat, per poder mantenir una nació pròspera i capaç de créixer i millorar tots els aspectes.

No serveixen els privilegis, ni els drets adquirits.

Només valen o deuen valer els que es guanyen dia a dia complint cadascun amb el seu haver i amb les seves responsabilitats.

Aquesta filosofia, avui ja no serveix.

És aquesta filosofia, la que ens ha portat l'Estat de Malestar, utilitzant com a justificació perniciosa l'oferta d'un Estat de Benestar impossible de sostenir…..més que per a la casta política, i la sindical.

Els altres haurem de renunciar a moltes coses.

Ells no estan disposats a renunciar a res.

 




Has d'identificar-te per escriure comentaris
| Edició impresa pdf | Edició impresa Online | Tarifes publicitaries | Grupo Area 96 | eltemps 1996-2014 © Àrea Besòs | Tots els drets reservats.


C/ Besòs, nº 7 - Sant Adrià de Besòs - Barcelona (Spain) C.P. 08930 Tel. 93 462 18 63
Gerencia: Jose M. Pulido | Dpto. Comercial: José Alcalá | Producción: Montse Saez | Administración | Web master: Jose Mejías | Informática: Pedro Santos | Publicidad: Jose ALcala