La màxima “La clau i el duro” ens assenyalava l’arribada a la independència personal i la capacitat pròpia. Per analogia “la clau de la caixa” representarà la recuperació històrica, la majoria d’edat i la capacitat de la societat catalana per autogestionar-se.

No vull parlar de l’escàndol moral que representa l’actual dèficit fiscal, sinó dels tributs que paguem, i que són tan insolidaris amb nosaltres mateixos. M’explico: El govern de l’Estat recapta directament el 90% dels tributs de Catalunya. Una part dels quals, ens són retornats en forma de diners, serveis i infraestructures; la resta, és la nostra contribució a l’Estat, que representava a l’any 2009, uns 16.434 milions d’euros, un 8,4% del nostre PIB.

Ara ens deuen 2.209 milions d’euros; 1.450 milions d’euros del fons de competitivitat, i 759 milions d’euros des de l’any 2008, per les infraestructures no realitzades.

Quina necessitat en tenim de passar per una situació tan injusta amb uns diners que són ben nostres, i que no comporta res més que endeutament, menys recursos públics i malestar general dels ciutadans per los conseqüències de tot plegat.

La legitimitat no esta en les lleis, sinó que la té el poble, i no ens ha de fer por, una reivindicació justa, que en aquest cas, demana que volem o necessitem la clau de la caixa dels nostres diners, i desprès ja passarem comptes amb l’Estat, i no ho farem a l’inrevés com fins ara.

Per moltes regles de joc que es trenquin, en el fons, no fem altra cosa que un exercici de fermesa democràtica i de justícia.