Aquests moments són plens d’inquietud i incerteses, tant individualment com col·lectivament. Incerteses derivades de la crisi que, nascuda en l’àmbit financer, abasta tots els àmbits econòmics amb efectes com la reducció de l’activitat econòmica i un augment brutal de l’atur i de les seves conseqüències socials negatives, amb l’agreujant de ser una crisi de la qual ningú no s’atreveix a pronosticar-ne ni la durada ni el dibuix final que en quedarà.

Aquesta és una crisi dels preceptes neoliberals-conservadors, que en qüestió dels darrers 30 anys han esdevingut dominants tant en el discurs ideològic com en la seva aplicació. Aquest discurs, que s’empara en la llibertat com excusa, ha dimonitzat les coses públiques i ha santificat el mercat. Ens ha dit que els impostos són dolents i que van en contra del creixement econòmic; que l’Estat va contra l’individu i l’únic que vol és controlar; i que el mercat per ell mateix, sense normes ni regles, ja regula els equilibris socials i la redistribució de la riquesa. Cada persona ja triarà la seva sanitat (el conseller de Sanitat va dir que la sanitat és un assumpte individual, de cada persona), l’educació dels seus fills i el seu pla de pensions.

Al llarg de més de 60 anys, a partir dels anys 30 del segle passat, les societats occidentals s’han construït a través d’allò que es coneix com l’Estat del Benestar, que fa una redistribució de la riquesa a través dels impostos (paga més qui en té més) que serveixen per a la implantació de serveis universals als quals tothom té dret (sanitat, educació, habitatge...) i per fer inversió pública que genera ocupació, fet que requereix la intervenció de l’Estat. El resultat final són societats més segures perquè estan més cohesionades, i les persones no tenen por pel que fa a aquells aspectes bàsics de la vida ni temences a l’hora de desenvolupar el seu projecte de vida.

Quantes persones, quantes famílies poden fer front, per exemple, a un procés hospitalari greu sense ajuda? Quantes persones podran estalviar prou per fer un raconet per a la jubilació, després de pagar hipoteca, educació dels fills i filles, sobretot si cada dia es va fent més precari el lloc de treball?

Perquè parlar i defensar l’Estat del Benestar és parlar d’aquestes coses. És defensar que la distància que hi ha entre rics i pobres no augmenti cada dia, és defensar que volem una societat cohesionada i no una societat dual, amb rics i pobres. Si tenim una societat cohesionada, hi sortim guanyant tots, fins i tot els qui van en contra de l’Estat del Benestar.

Aquest és el model de societat que la crisi actual i els ideòlegs del neoliberalisme estan posant en qüestió amb la seva obsessió del dèficit zero i de la retallada dels serveis públics. Crisi que, per cert, té una sèrie de paradoxes. La primera és que els abanderats (entitats financeres i entitats bancàries) de la no intervenció de l’Estat han hagut de ser rescatats amb diners públics, que provenen dels impostos: el gran deute privat el rescatem amb recursos públics. Una altra ve del fet que els preceptes que ens han portat a la crisi són els mateixos que ens posen com a remei: desregular, privatitzar i retallar serveis universals.

Igual que un bon amic meu no en sé la resposta ni, evidentment, en tinc la solució per sortir-ne, però hi ha camins que cal explorar: la cogestió a les empreses per garantir el lloc de treball i augmentar la productivitat, el reforçament de l’Estat del Benestar (als països nòrdics 1 de cada 4 o 5 treballadors ho és dels serveis), una política impositiva progressiva on paguin els que en tenen més i no com ara que a les fortunes se’ls treuen impostos, taxes al capital financer, etc. Tot això són alternatives a l’únic camí seguit fins ara, que és retallar i augmentar els impostos a les classes mitjanes, a la gent treballadora.