Porto més de quaranta anys (tots els de la meva vida laboral i algun de la jubilat), tractant d'entendre la correlació entre el món del treball (Sindicats i Empreses) i els representants de la societat civil, és a dir el Govern.

Durant el franquisme, com tota aquesta relació era molt fàcil d'entendre, ja que els sindicats verticals eren una institució molt vinculada al poder, i el Ministre de Treball tenia una capacitat decisòria sobre ells, poc calia analitzar.

Els empleats eren funcionaris públics més o menys reconeguts, i els empresaris les hi apanyaven com podien, i l'1 de Maig, solia ser una festivitat folklòrica per ressaltar les conquestes socials de l'època.

Les relacions entre tots estaven tan evidentment clares, que ningú anava més enllà.

Només en els últims anys del “tardofranquisme”, van començar a produir-se manifestacions reivindicatives en aquest dia, i a criticar-se les exhibicions folklòriques que solien dur-se a terme a l'Estadi de Chamartín, avui Santiago Bernabeu.

En aquella època ja tractava d'incorporar-me al món laboral i ja podia entendre perfectament la situació soci-política.

Amb l'arribada de la democràcia, semblava que tot anava a canviar radicalment en benefici de tot el món, i que els Sindicats deixarien de ser un instrument del Govern, per dedicar-se a la defensa dels seus afiliats, els treballadors i que en definitiva havien de ser ells, els que financessin a la seva pròpia estructura de defensa enfront de l'Empresa.

I davant aquesta aparent realitat, les empreses també van articular les seves múltiples associacions empresarials, que van acabar refonent-se en la CEOE, que va acabar coordinant-les a totes….o gairebé totes.

Evidentment, la CEOE hauria ser finançada per les mateixes raons que els Sindicats, amb les aportacions dels seus afiliats.

Però curiosament, gairebé quaranta anys que tota aquesta articulació s'organitzés, resulta que res és veritat.

Ni els Sindicats ni els Empresaris s'han adonat que els seus interessos, sinó comuns almenys si són confluyents.

No hi ha Empreses sense treballadors, ni treball sense Empreses i si el que es pretén és seguir creant llocs de treball i no destruir empreses, és missió i responsabilitat tant d'uns com d'uns altres, buscar els “punts de trobada més que els de distanciament”, i no obstant això en una situació de crisi molt profunda com l'actual, els seus representants en comptes de buscar aquests “punts de trobada”, només es preocupen de “salvar el seu cul” abans els seus afiliats (que no són exactament els qui els paguen amb les seves quotes que amb prou feines cobririen un 10% dels seus pressupostos).

Ningú vol cedir ni un sol mil·límetre en les seves postures, per no ser “pastura de les flames” d'aquells companys, que estan esperant que siguin destituïts, per ocupar els seus llocs de privilegi, esplèndidament retribuïts amb els diners de tots els contribuents espanyols.

És cert i indubtable, que els “governs han de governar”, però l'única raó de ser dels Sindicats i les Associacions Empresarials amb la seva articulació d'aquest moment, semblava ser la de servir per facilitar la labor dels diferents Governs en les seves relacions soci-laborals.

Res més lluny de la realitat.

L'única cosa que estan fent és complicar-li la vida fins a extrems inusitats a els qui amb les seves subvencions els permeten viure a aquests representants sindicals i empresarials en unes situacions de privilegi.

Tant abans al Govern de ZP que els va instar a posar-se d'acord a fi d'engegar la reestructuració de les Reformes Laborals, com ara a Rajoy que els havia posat com data límit per fer-ho el 7 de Gener, no els han fet el menor cas.

No serveix ni la recomanació, ni “l'ultimàtum”, i és així senzillament perquè després “fa el que faci el Govern”, ells trauran al carrer als afiliats als quals han aconseguit arruïnar i portar a les cues de les files de la desocupació, perquè es queixin d'alguna cosa que ni uns ni uns altres van voler solucionar, posant almenys el seu gra de sorra per fer-ho.

Potser si Rajoy els amenacés dient-los que de no presentar-li un document basi de tots els punts d'acord entre ells, per ser ratificats pel Govern i analitzats profundament per a això, se'ls acabaven totes les subvencions, tant a uns com a uns altres, trobarien en un sol dia la solució a tant problema “insoluble” des de fa dos anys.

Indubtablement és responsabilitat del Govern el governar, però si institucions que viuen dels Pressupostos Generals de l'Estat, en comptes d'“ajudar”, “molesten” en la labor de Govern, el més assenyat seria evitar aquest dispendi innecessari, que en res ajuda i l'única cosa que aconsegueix és dificultar la labor del Govern.

El veritablement trist, és pensar que el Govern viu condicionat per aquests dos estaments, que en aquests moments consumeixen una ingent quantitat de milions d'euros “sol per complicar-los la vida, en comptes d'ajudar-los a governar” pel bé de tota la societat.

Només se'ls ha retallat un 20% de les seves subvencions en un gest de tolerància.

S'estan guanyant a pols, que el restant 80% segueixi el mateix camí, per pensar més els seus interessos personals, que en els dels seus representats i de la resta de l'Estat.