Catalunya ha estat, i és encara, un dels motors de l’economia espanyola, i representa un 20% del seu PIB. (Producte Interior Brut).

La nostra aportació tributària sense retorn compensatori en forma d’infrastructures, serveis o recursos econòmics ha estat enorme. Des de l’any 1986 a l’any 2009, vint –tres anys, 228.507.00 ME, quantitat que supera àmpliament els 98.881.00 ME rebuts per Espanya de la Unió Europea com a resultat dels comptes entre aquesta i l’Estat Espanyol en el mateix període de temps.

I si les xifres d’aquest diferencial entre Catalunya i la Unió Europea ja són d’una magnitud aclaparadora, 129.626.00 ME, cal ajuntar-hi el fet que l’esforç europeu tenia darrera seu una població de 285 milions de contribuents, i nosaltres tant sols érem uns 6.5-7 milions de contribuents.

Per què ara ens toca viure i veure créixer una situació de pobresa que ja ens arriba a un 23% de la població, i que avui per avui, té unes perspectives de futur absolutament negatives?

Ens cal una reacció com a poble, i exigir als nostres elegits, que ara democràticament ens governen; un llenguatge clar denunciant les injustes regles de joc a que estem sotmesos, i sobretot, que tinguin la valentia per actuar amb coratge polític enfront de situacions totalment inacceptables.

Tots els governs que hem tingut fins ara quan han assolit un acord de finançament per Catalunya, sempre l’han venut com el millor de la història. Mai s’ha explicat el preu que hem pagat. Aquest joc s’ha d’acabar d’una vegada per totes. La crisi, que no es tant generalitzada com ens volen fer creure, no és tampoc la causa primera de la nostra situació actual.

I no ens caldrien retallades i més retallades si la clau de la caixa la tinguéssim nosaltres. I seria de tota lògica que el conjunt dels nostres recursos, aquells que generen els ciutadans que viuen i treballen a Catalunya, els administréssim nosaltres, i no els de fora.

També és de tota evidència que la solidaritat s’ha de practicar, però no ens hem de sentir incòmodes o malament amb els altres pobles d’Espanya, si primer, ajudem la gent que tenim més a prop a que se’n sortint, i per tres raons; la primera, de caràcter ètic, i que no ens permet passar de llarg de familiars, veïns, amics i de tots aquells que viuen en situacions al límit a casa nostra, i estan absolutament penjats; la segona, és fruit de l’experiència dels darrers anys, i ens demana exercir el control dels diners com a garantia que arribaran a la gent i que no serviran per a obres que no tenen rés a veure amb les seves necessitats; i la tercera, aquesta descansa en el convenciment que si nosaltres ens en sortim, i continuem com a gran motor econòmic de l’Estat, també els altres territoris en sortiran beneficiats. La nostra caiguda, inexorablement, seria també la seva.