Portem quatre anys de crisi i no s'endevina el final. Massa per seguir dient-li crisi. Bufen vents d'ajustos i de retallades, s'albira un nou horitzó d'incertesa existencialista i d'austeritat franciscana. Un nou ordre que regirà en els propers anys i que modificarà les estructures socials i el sistema de valors que van regir en els anys anteriors a la crisi. Ho percebem com a inevitable, acabarem acceptant-ho i adaptant les nostres expectatives a la nova situació.

Malgrat tots els ajustos, ajudes públiques i fusions, el crèdit segueix sense fluir i són moltes les empreses que tenen retingudes operacions d'adquisició d'actius per no disposar de finançament suficient. I al revés, moltes empreses no poden servir les seves comandes perquè els seus clients no obtenen el crèdit necessari per finançar la inversió. El sistema bancari, llastrat per les seqüeles de l'esclat de la bombolla immobiliària i la crisi financera internacional, segueix amb l'aixeta tancada col·lapsant el reg sanguini del sistema productiu. Mentrestant, obté un bon benefici prenent diners prestats al BCE a l'1% i invertint-ho en deute públic a més del 5%.

Succeeix a més que, des de l'inici de la crisi, els bancs (explicant només els sis més grans) han repartit ni més ni menys que 29.000 milions en dividends. Resulta curiós que un sector que, segons un recent informe de la Comissió Europea, ha rebut ajudes públiques per valor de més de 146.000 milions d'euros, entre injeccions de capital i avals, que té un índex de morositat del 7,41%, el nivell més alt en 17 anys, que necessita captar fons per arribar al ràtio de capitalització exigit per l'Autoritat Bancària Europea, i que acumula actius immobiliaris sobrevalorats que posen en qüestió la fiabilitat dels seus balanços, reparteixi generosament dividends perquè els seus accionistes no sofreixin el crebant que, en qualsevol altre sector de l'economia, hagués de produir-se de forma inevitable.

A més es parla ara de crear un “banc dolent”, que es faria càrrec de tots els actius en poder de la banca el valor de la qual de balanç excedeix en molt el valor real de mercat. Això que anomenem “actius tòxics”. Em fa gràcia això del banc dolent. Predisposa a pensar que tots els altres bancs són bons, la qual cosa és certament discutible. No cal dir que aquest “banc dolent” serviria per sanejar els balanços dels “bancs bons”, concentrant tots els actius sobrevalorats i carregant el sobrecost a l'esquena del contribuent. No sembla molt ètic que els que no hem tingut cap responsabilitat en els excessos comesos per bancs i caixes en els anys d'eufòria immobiliària, ni ens hem beneficiat d'això, hàgim d'implicar col·lectivament amb les conseqüències.

El fet insòlit que els gestors de les caixes d'estalvi que, a conseqüència d'una gestió nefasta, han hagut de ser rescatades per l'erari públic s'hagin anat en la seva major part de rosetes, alguns amb pensions multimilionàries, i no hagin estat sotmesos a procés. Per què incorre en responsabilitats penals l'arquitecte al que se li esfondra un edifici o el cirurgià que per negligència perjudica un pacient, i no passa absolutament res per fallir una entitat financera el cost del salvament del qual ha de ser assumit pels contribuents?

Hi ha moltes més. I fins que no comencin a quadrar, la indignació col·lectiva, encara que amb prou feines es manifesti, seguirà larvada en les consciències dels ciutadans que sofreixen les retallades, que són gairebé tots, dels treballadors que es queden sense ocupació o que perden poder adquisitiu, que són gairebé tots, i dels petits i mitjans empresaris que intenten aquests dies quadrar els seus pressupostos sumits en la incertesa. Que són pràcticament tots. Mentre aquesta indignació persisteixi, mentre hi hagi tantes coses que no quadren, l'esforç col·lectiu que se'ns exigeix s'afrontarà en un clima de profunda crispació que corre el perill de derivar en un esclat social de conseqüències catastròfiques.