El món de l'economia i les finances canvia dia a dia amb una facilitat "pasmosa", i el que avui sembla una decisió ferma al matí s'esvaeix a l'empara de nous criteris dels nostres governants, sense una raó convincent que justifiqui aquests vaivens.

La Sra. Merkel a la seva darrera intervenció parla d'austeritat pura i dura en el control de la despesa negant-se a l'emissió d'Eurobonos.

Aquesta fermesa de propòsits amb prou feines ha tingut dues setmanes de vigència, i sembla ser que el Sr. Draghi, italià de naixement però americà de formació economicofinancera, ha acabat convencent des del seu lloc de President del Banc Central Europeu als ministres de Finances dels països de l'euro, per muntar una “barra lliure” pels 523 bancs comercials europeus.

Van a poder disposar de mig bilió d'euros (bilió en versió espanyola, és a dir un milió de milions, i no com als països anglosaxons, en els quals mil milions es diuen també un bilió), i amb aquests 493.000 milions d'euros, prestats fins a un termini de 3 anys i a un 1 % d'interès, intenten poder reactivar les economies i el consum a Europa.

Gran error al meu entendre, si no va acompanyat per una sèrie de condicions d'obligat compliment, perquè una part molt important d'aquest flux de capitals, s'incorpori al mercat industrial i comercial, en comptes de fer-ho al mercat de capitals.

Si d'una banda se'ls faciliten tots aquests milions a un 1% d'interès, i després se'ls exigeix que comprin Deute Públic dels diferents Estats europeus retribuïda a un tipus que en aquests moments oscil·la entre el 2% i el 5%, la única cosa que s'aconsegueix és sanejar els balanços del sistema bancari europeu, però res, ja que amb un diferencial que oscil·li entre el 1% i el 4% entre el cost dels diners que reben, i la rendibilitat del mateix invertit, no necessiten treballar aquests capitals.

Els basta deixar-los dormir, però així no es reactiva res.

Sembla un absurd haver d'anar a socórrer a aquells que ens han abocat a una situació de crisi sistemàtica, amb la seva irracional política de concessió de préstecs hipotecaris o no hipotecaris, a persones que mancaven de la solvència i les garanties necessàries, per poder retornar el capital, més els interessos pertinents.

I no obstant això, cervells molt més capacitats que el meu en aquest aspecte, ens dirigeixen cap a aquest absurd.

Com pot explicar-se això?

Quins raonaments lògics ens aportaran ara, dues setmanes després d'haver-nos convençut dels anteriors?

Ni ho comprenc, ni crec que m'ho puguin raonar adequadament, com per entendre-ho, però per descomptat sembla que el món actual, hagi de ballar al són que li marqui la banca.

I això no és racional ni fàcilment acceptable.

Des que el patró Or va deixar d'existir, un ja no sap sobre la base de que criteris de solvència i al fet que garanties pot obeir l'emissió de moneda, però en aquest cas particular l'immediat hauria de ser, que l'Euro patís una evident devaluació de cara a les altres monedes consolidades al món com el dòlar, el yen, la Lliura Esterlina, el Franc Suís i altres monedes de referència, però res d'això s'ha produït en la mesura en la qual era d'esperar.

Qui i quan pagarà aquesta factura?

Què passarà a la fi de 2014 o principis de 2015, quan la banca comercial i industrial europea hagi de retornar al BCE aquests préstecs?

Com es reaccionarà enfront dels qui no puguin complir amb els seus compromisos?

Estem diferint el problema en el temps, o seleccionant-ho?

Del que no em cap el menor dubte, és que en aquest trànsit de tres anys, simplement subscrivint Deute Publica dels Estats Sobirans, podrien retornar els diners i els interessos sense el menor problema, sempre que no se sortissin d'aquest guió, però d'aquesta manera no se soluciona el problema de la desocupació i la falta d'activitat econòmica a Europa.

No es pot fer més del que s'està fent per salvar el sistema bancari i financer europeu, però el que no sé, és si s'està fent el que "S'hauria de fer”, per evitar que en el futur, es repetís la mateixa història, amb actors diferents.

No tinc la solució, però si tinc uns dubtes molt raonables que s'estigui obrant bé, i per això el manifest.

No m'ha agradat que la Sra. Merkel hagi perdut aquest envit, ja que sempre he cregut que l'austeritat i la bona administració, són factors bàsics, per a l'estabilitat patrimonial de les famílies, i per la meva les nacions deurien ser administrades com “una gran família”.

Si no m'agradava que ZP no reconegués la crisi en 2007 i confiés solament en la seva bona sort per sortir d'ella amb el pas del temps, tampoc m'agrada que m'estiguin traient d'ella d'una forma irracional i incomprensible per a mi.

Qualsevol suggeriment o explicació assenyada i ben argumentada m'ajudaria molt a acceptar aquesta “solució” que ningú s'ha esforçat a explicar-me, per fer-me-la comprensible.

Una abraçada a tots i Feliç Any nou 2012