La resistència continuada dels governs de Madrid respecte al reconeixement dels drets històrics de Catalunya (limitats a l’encomiable però insuficient marc de l´Estatut) ens porta a fer-ne un anàlisi crític, amb la íntima convicció que, segons les últimes experiències Catalunya-Espanya, el futur de la identitat del nostre país es podria veure més reconeguda Europa endins que per part dels polítics espanyols.

Com relació casual, he llegit a la presentació d´un llibre del prestigios musicòleg Gustems Carnicer: “Catalunya i França, per la seva proximitat i simpaties, han estat territoris més que veïns, un batec de dues cultures que a vegades ha estat simultani i d’altres ha estat entrebancat i ple de daltabaixos i esperances. D’altra banda, Catalunya, en ser com una germana petita amb menys recursos, s’ha vist abocada a tenir que ser més creativa, a fer propostes avançades“.

Sóc conscient que la Unió Europea, tant a la Comissió com el Consell, no ha brillat precisament per afavorir la política catalanista, però això pot canviar. Conclusió: penso que els esforços dels partidaris de la independència de Catalunya s´haurien d´encaminar a explicar en primer lloc que, a la llum dels contenciosos amb Espanya, el que volem majoritàriament és una confederació de Catalunya amb Europa. Representaria un pronunciament menys contundent, amb el mateix objectiu. Com diu Gustems Carnicer, la nostre veina del Nord és com una germana gran.