Ja arriben les festes del Nadal, els carrers estaran il·luminats no tant com els anys anteriors, els aparadors decorats i el marketing de vendes en marxa, incitant al fet que comprem els articles, moltes vegades innecessaris. Segurament adequats perquè ens aportin felicitat o teòricament imprescindibles per a aquestes dates de sobretaula i calor de llar.

A molts els entristeix el Nadal, doncs els recorda la feliç innocència de la infància. La pèrdua d'aquell ensomni almivarada: vacances de l'escola, pessebres, arbre amb estel i garlanda, nadales, torró, dolços, loteria…i que concloïa amb l'ànsia dels regals de Reis, en aquesta màgica fabulació on tots som còmplices en major o menor grau. A certa edat la malenconia és major, quan les absències de les persones que vam estimar, es fa patent de forma eixordidora. Al final res concorda, ni la felicitat pregonada amb clarins de consumisme, ni perfumades colònies exhibides per cossos impossibles. I arribes a la conclusió que tot és mentida, almenys el que et volen vendre de forma tan superficial i artificial.

El Nadal commemora en la cultura cristiana, la vinguda al món de Crist Jesús. És una vinguda de salvació espiritual, una renovació del nou per tot el vell que ens té decebuts, desenganyats, resabiats. És com un lavatori per deixar-te nou i guarir-te les ferides de l'ànima. Solament que per admetre això, és necessari reconèixer que l'home té una dimensió espiritual en la seva naturalesa, i això és un altre tema. Buscar la felicitat de l'anunci és un absolut fracàs, propi d'inmadurs o de morts vivents. Les lluentors de les llums nadalenques i la pressió mediàtica, alienen i entristeixen a qui porta la tristesa pegada en el gep i encara no s'havia adonat.

El mateix nen Jesús vindrà al món pobre, entre palles i olor a fem d'animals, en una atrotinada cova. Doncs li neguen posada i sostre als seus pares, patirà desterrament i persecució just després de néixer. Tot això té relació amb el balafiament i el consumisme d'aquestes celebracions?. Amb els que res tindran?. Sembla obvi que no massa. Però la veritat és que en la mentalitat de molts de nosaltres, subjeu aquest pla egoista que tot ha de sortir perfecte. I si no, no és Nadal.

Recordo de nen, quan a casa dels avis es matava el gall per Nadal. Guardo una cicatriu en el meu rostre d'un d'aquests iridescents emplomats senyorets de corral, al que li faria alguna diableria de noi, i un dia es va venjar amb un picotada aèria. Era tot un ritual sacrificar el gall per aquestes dates, com imagino que qualsevol altre animal domèstic, i posar al servei de la gastronomia familiar. Recordo l'espessa sang fluir al bol per fer després les pilotes de l'arròs. I trossejar les tallades, una a una, i deixar-les en el gibrell, amb les potes, la cresta i les barbes com el millor àpat." I el mateix amb el conill, solament que a aquest no ho plomaven, sinó que li llevaven l'abric de pell, per intercanviar després al pelleter per unes caixes de fòsfors. Al meu amb aquest espectacle d'autoconsum, se'm llevava la màgia de les harmonioses nadales del col·legi en franc contrast, quan els meus vells donaven "matarile" en el corral. Solament recuperava la màgia el dia de la gran golafre familiar.

Allò era una lliçó pràctica de vida, i més l'era que els Reis venien pobres com a rates, doncs no els agradaven les garrofes, i sí l'aguardent, i d'això no els havíem posat la nit anterior. Així que afeixugar amb el que hi ha i encara gràcies, que en tal un altre lloc, havien passat de llarg o repetien el regal de l'any anterior. Els dolços fets al forn comunal per àvies i mares es componien de: contades magdalenes, justs els almendrats, i alguns rotllets d'anís, quatre figues i va que xutes. Així que en aquell Nadal, no hi havia motiu per estar trist perquè tot eren extraordinaris, i les absències familiars es reconfortàvem amb una pregària cassolana.

Recordo un any, que al meu avi, se li va escapar el Gall de Nadal d'entre les mans, escapçat corria i corria sense parar per l'estada, posant-ho tot fet un fàstic, fins que va aconseguir caçar-ho. Em pregunto si moltes vegades, nosaltres no som com aquest gall de la infància, que correm escapçats víctimes del neguit, mentre ens dessagnem. I amb aquest estúpid entossument, som uns morts vivents que caminem a cegues, després d'extraviar la font de la saviesa de la qual ragen la senzillesa i la felicitat.