Ningú pot negar que l´adhesió de l´Estat espanyol a Europa ha contribuit fonamentalment al seu desenvolupament social i democratic, però que en canvi s´ha avançat poc en el reconeixement dels drets històrics de Catalunya (limitats a l’encomiable però insuficient marc de l´Estatut) el qual ens porta a fer-ne un anàlisi crític, però amb la íntima convicció que, segons les últimes experiències Catalunya-Espanya, el futur de la identitat del nostre país es veurà més reconeguda per Europa que pels governs de Madrid.

La Història ens diu que, al finalitzar la Segona Guerra Mundial, es va considerar necessari construir un entramat d´interessos que fessin impossible la repetició de la massacre i es creà la Unió Europea. Espanya va quedar fora degut a les conegudes simpaties del franquisme vers Hitler, motiu aquest que també ens va fer perdre les ajudes americanes del Pla Marshall per a la reconstrucció d´Europa.

Al recobrar la democràcia, Espanya i Portugal vàrem ser admesos, amb el resultat següent: en els últims vint i cinc anys, la Unió Europea ha invertit a l´Estat espanyol 120.000 millons d´euros, en infraestructures i cohesió social, equivalent a tres Plans Marshall.

La rabiosa actualitat ens mostra que s´estan donant circunstàncies que ens porten a una certa refundació d´Europa, però la resposta positiva, tant de la majoria d´Estats com dels mercats, ens indica que els seus principis politics fonamentals, no variaran. No canviaran perquè el pes de la Història té molta força, la mateixa que tenim els catalans per continuar insistint en la construcció d´un pais, la Catalunya europea, on la identitat i el benestar es consolidaran definitivament.