Malgrat les invitacions d'alguns a desistir del meu objectiu de millorar la vida dels ciutadans del meu país, ciutat o barri; mitjançant l'eina de la qual disposem per transformar la societat, la política, no defalleixo. I no defalliré mai. En l'espectre democràtic, ERC és una opció com qualsevol altre, i mereix el mateix respecte vivint a Sant Adrià, Vic o Girona. Per això, malgrat que alguns diguin que la meva ideologia no cap a Sant Adrià, jo continuo defensant, i potser ara més que mai, el paper d'ERC a Sant Adrià i el de tots els seus integrants. Amb els nostres encerts i errades.

I deixant Sant Adrià, per fer una valoració més global. La tendència a la baixa d'ERC demostra que ens hem equivocat. La estratègia de fer forat al PSC, com a cavall de troia dins el govern, no ha funcionat. No hem seduït la gent de l'esquerra, amb un discurs nacional independentista progressiu, ni a l'electorat del PSC, ni tampoc al d'ICV-EUiA. I la crisi, ha acabat d'enfonsar la nostra moral com a partit i en paral•lel la d'una societat indignada i passiva, davant la desorientació de rebre tants cops seguits sense gairebé poder agafar l'al•lè i tirar endavant. Ens ha faltat relat de govern, explicar la feina per sortir de la crisi i demostrar-nos a nosaltres mateixos i a la societat, que des de l'esquerra també ens en podíem sortir. També hem perdut l'oportunitat de fer un pas endavant amb els votants d'esquerres per afiançar-nos com a partit nacional d'esquerres i desplaçar al PSC. I finalment, hem decebut els nostres votants i alguns militants independentistes que han considerat una ofensa als interessos de Catalunya, el mantenir-nos a un govern que ens desgastava i ens deslegitimava com a opció de govern en un futur i sobretot com a força independentista. Alguns ho vàrem criticar, no em fa cap vergonya reconèixer, que vaig ser un crític i molt actiu durant tot el segon tripartit. I el Congrés Nacional del 2008, celebrat a Barcelona, va ser una de les grans errades d'aquest cicle electoral. Allà, es va posar la primera pedra del fracàs. ERC es va tancar en un pinyol aferrat a una estratègia equivocada, i els que vàrem quedar fora d'aquesta estratègia, vàrem poder escollir entre dues opcions, les dues igual de difícils. Uns van optar per abandonar el vaixell i van crear-ne nous espais on exercir la seva militància. I d'altres, entre els que m'incloc, vàrem decidir continuar fidels a unes sigles i a una història.

Escollir una estratègia equivocada és una errada important,i els seus responsables n'estan pagant les conseqüències però deixar desaparèixer el partit decà de Catalunya, és un atemptat a la història del nostre país. Per tant, la paciència ens ha donat la raó i ara ens toca bastir la nova ERC. L'Esquerra Republicana de Catalunya del segle XXI. I parlo en plural, perquè ERC ha de ser el partit del poble, ha de créixer des de fora cap a dins, i des de baix cap amunt. Ha de tornar als orígens, rebuscar al seu si i refermar la seva lluita pel benestar social, les classes treballadores, el republicanisme i l'independentisme, no nomes com a model sentimental sinó com a praxis per al desenvolupament de la societat catalana i els ciutadans a un major grau de benestar. I si, hem de fer nació, però sense oblidar els problemes de les persones, sense voler imposar la nostra realitat i el nostre sentiment.

Per fer aquesta feina necessitem dels militants, dels dirigents i sobretot dels ciutadans i ciutadanes, disposats a creure en aquest nou projecte que encetarem. I també necessitem canviar les cares i la estratègia. A mi el “ticket” Junqueras – Rovira, m'agrada. L'Oriol Junqueras té el meu afecte i el meu suport des de fa mesos, que al sentir-lo personalment, des de la proximitat, em va semblar una persona amb un perfil adequat per assumir la presidència d'ERC en un moment tan complicat com el que estem vivint. L'hem sentit explicar de manera diàfana i directa, sense embuts, la història de Catalunya, però ara haurà de forjar la seva pròpia història i lligar-la a la responsabilitat d'estar al capdavant d'un partit tant exigent, com és ERC. N'ha de ser el creador d'un nou espai, d'una nova via. I crec que aquesta via comença amb l'elecció, agosarada i decidida, de la Marta Rovira com a companya en el trajecte, però es la única de les vies que ens pot treure de la crisi interna i en conseqüència de l'externa, la renovació. La direcció que dissenya és assenyada i responsable. Equilibrada. Dóna entrada a totes les sensibilitats del partit, premia als que han treballat dur i encara que deixa enrere moltes persones vàlides, fa un pas endavant i renova. És valent i espero el temps li recompensi. Està fent una feina titànica per renovar el partit i la seva estratègia, la seva visió de futur i la seva aposta per unir-nos de cares enfora i ser nosaltres mateixos de cares endins, em sembla intel•ligent i una aposta segura. En aquesta nova etapa, no només hem de renovar, ens hem d'eixamplar. Hem de ser la casa gran dels progressistes amb un horitzó nacional que vagi més enllà de l'autonomisme i el federalisme, superats per la realitat que se'ns imposa des de Madrid. Hem de trobar punts de confluència i de treball conjunt amb el nou ordre independentista. Ara mateix som un conjunt de reptes, entre ells, aprofitar la crisi de l'esquerra per superar el PSC. Sense esperar els seus demèrits, creixent amb el nostre propi tarannà. Hem de continuar sent el pal de paller de l'independentisme. Hem de ser capaços d'aprendre de la senzillesa i atracció de les CUP i barrejar-ho amb la seriositat d'un partit de govern, sense perdre de vista la nostra essència i la nostra manera de fer. Ser nosaltres mateixos.

Oriol, Marta, estic segur que en sabreu fer la feina, acompanyats de tots els militants que des de fa temps dediquem hores al servei d'una causa comuna. Així, la vostra candidatura, té el meu suport, el d'un militant més. I només em queda desitjar-lis, sort i encerts companys! Que dels vostres encerts i errades, en serem corresponsables i beneficiaris.

Salut i República!