Pregunta. Quan de temps portes actuant?

Resposta. Doncs, uns 30 anys. Teòricament porto des dels 16 anys sobre l’escenari, però va ser a partir dels 19 que vaig començar a pensar en dedicar-me això professionalment.

P. Com és que et va agradar aquest món?

R. No ho sé. Sempre que anàvem una colla de gent era el que tenia més “morro”. Com que físicament no estaba gaire agraciat, amb la simpatía intentaba guanyar-me el cor de les noies. I, un dia, em vam posar un micròfon perquè no em sentien i ja em va entrar el cucet. No hi ha cap escola que t’ensenyi a ser humorista, i has d’anar a base d’hòsties.

P. És molt difícil mantenir-se després de tant de temps?

R. Com en totes les feines. No sé si és difícil o no perquè jo no em guanyo la vida amb això. El que passa és que a mi m’encanta aquesta professió, ho porto a dins. Ara mateix estic vivint una experiència increíble amb l’obra de teatre “Er camino de Santiago”, que ha estat tres mesos a Barcelona. No havia fet mai teatre i era un repte per mi. Havia fet televisió, ràdio, convencions, actuacions a festes majors, i ara teatre. Una obra que he estat assajant durant tot un any.

P. I com ha anat l’experiència del teatre?

R. Ha estat fantàstic. No és molt habitual que actuï a Barcelona ciutat, sempre he actuat a la perifèria, i mai en un teatre. L’experiència ha estat molt bona i molt productiva, l’actuar davant el públic amb una altra eina, que és un text de l’Àngel Alonso, el creador de “La extraña pareja” i “Historias de la puta mili”. Faig molts personatges i això suposa molt assaig i també canvis, perquè és un espectacle que es canvia constantment.

P. Després de tots els personatges que has fet, amb qui et quedes?

R. Doncs, per exemple em quedo amb l’avi de “Er camino de Santiago”, que fins i tot es volia fer un grup a facebook, perquè la gent li té molt d’estima. També hi ha un gallec que es diu Albariño, que és el personatge que lia tota la troca, i la gent també s’enamora molt d’ell.

P. A punt de fer els 50 anys, t’agrada més mirar enrere o endavant?

R. M’agrada mirar enrere per veure el que he aconseguit, i endavant per veure els projectes que tinc en ment. La meva feina és intentar que la gent rigui i s’ho passi bé. Però en aquesta feina si no surts a la televisió la gent es pensa que estàs mort. Jo estic més viu que mai i fent coses, però si no surts a la televisió sembla que no facis res. I ara mateix pocs humoristes surten a la televisió. Personalment, sóc home de directe i m’agrada més pasaar una hora amb un micròfon i lluitar perquè la gent s’ho passi bé que no estar en un plató de televisió on no se sent ningú.

P. Amb quin mitjà et quedes: televisió, teatre, ràdio?

R. Amb tots. A la televisió, la pitjor televisió que s’ha fet al món la he fet jo. El que passa és que molta gent diu que el que feia jo estava bé, imagina’t la televisió que tenim ara. Del teatre m’agrada el silenci, el respecte del públic. I la investigació del somriure, el perquè una persona riu si dius una frase d’una manera i no d’una altra. En aquesta feina no pares d’apendre, i jo ara mateix he tingut la sort de trobar-me aquesta obra amb la que he après cada dia més.

P. Què penses de l’humor que es fa a la televisió d’avui dia?

R. L’humor està totalment tallat i consensuat a no parlar amb normalitat i a no ser políticament incorrecte. És molt complicat fer humor a la televisió, perquè només tens tres minuts i el primer que et diuen és que no et passis.

P. Tens molts fans però també hi ha persones, com per exemple algun grup a facebook, que va en contra teu. Et molesten aquestes crítiques perquè sí?

R. No, al ser humorista has de tenir més humor que tot això. A mi em sembla perfecte que la gent parli malament de mi, l’important és que parlin. Però, vaja, jo sóc el primer que ric de mi mateix. No n’hi cap problema.

P. Què es trobarà la gent que vagi a veure el teu espectacle a la Festa Major de Sant Adrià?

R. Doncs faré un espectacle actual que critica la seva societat i com la percep un home que ja té 49 anys.

P. Gila et va dir fa alguns anys que la carrera d’un artista era com una marató i no com una cursa de 100 metres. La marató té 42 kilòmetres, en quin kilòmetre està ara la teva carrera?

R. Jo diria que en el 2 perquè encara em queda molt per fer. Però també és com una marató perquè sempre t’has d’anant descobrint i reivindicant. El repte cada dia és agafar el micròfon i fer riure.